Construir des de dins, d'Usue Belandia

Què és una casa?, de què esta feta?, com es forma?, són preguntes per a les quals durant molt de temps vaig buscar resposta en la perspectiva acadèmica de l’arquitectura. Només quan em vaig mudar a viure a una casa autoconstruïda em vaig adonar que les respostes que havia anat formulant no em servien del tot. Descobrir l’autoconstrucció, el fenomen en què els habitants d’un lloc construeixen amb les seves pròpies mans el seu espai per viure, ha permès que aquest projecte sigui el plantejament que obre la possibilitat de reflexionar a través de la casa autoconstruïda.

Passejo per les perifèries, on l’autoconstrucció floreix; fotografio les façanes. El meu cos, caminant, es relaciona amb carrers pavimentats per altres. En moviment, interrogo aquests llocs. Vull conèixer qui va armar els edificis, vull saber per què sabien construit, que m’expliquin d’on venien. Aquestes qüestions m’han acompanyat passejant pel barri del Carmel, per l’illa de La Palma, pel poble d’Ayamonte i per l’illa de Tenerife, al llarg de set anys. L’aprenentatge, que va començar al Carmel, s’ha anat nodrint del contacte amb qui va aixecar les seves vivendes i s’ha anat traslladant i creixent amb mi per aquests quatre punts del territori.

Penso en els cossos deformant-se; pujant materials, aixecant pisos, encalant parets. Imagino les cases mutant, creixent i minvant. En una sincronia perfecta, la casa i el cos són un organisme viu. Els cossos s’han anat adaptant al que la feina de construir exigia, alhora que la vivenda s’ha anat adaptant a les seves vides, a les seves necessitats. Construir en diumenge, passant per la botiga de material de construcció, com quan es prepara el sopar amb el que hi ha a la cuina. Entendre l’obra com quelcom tan quotidià com el gest de portar-se la cullera a la boca cada dia.

L’autoconstrucció no acaba mai, sempre està en procés. Les vivendes neixen de la precarietat, de l’autogestió i de la migració, germinen en el record de les cases dels pobles d’on venien aquells que ajuntaven els maons per edificar-les. Les cases es fan des de dins, emboliquen les vides de qui les van conformar. La closca del caragol creixent alhora que l’animal. Situades en circumstàncies diferents, les cases autoconstruïdes testimonien que hi ha alguna cosa universal, que va més enllà del fet de gestar un espai.

Em dic Usue Belandia Erauzkin, vaig néixer a Vitoria-Gasteiz el 1989. Vaig ser una nena curiosa, lectora i aparentment mancada de tota vergonya. Quan vaig créixer, vaig mantenir-ho tot menys el de la vergonya. Em vaig mudar a Barcelona per estudiar arquitectura sense saber ben bé per què. En acabar la carrera, sí que vaig tenir clar que volia estudiar fotografia i vaig començar a fer tots els cursos que vaig poder. Iniciació a la fotografia, fotografia de retrat, fotografia nocturna, fotografia d’arquitectura, revelat analògic, usos del flaix, seguiment de projectes i, seguiment de projectes ii, cartografies del cos i del territori, narrativa-llenguatge fotogràfic i la il·lusió documental, positivament creatiu amb fregona, la no imatge, ser llibre, criar imatges ampliar-el terreny de la imaginació, pràctiques indisciplinades. Fins i tot, en algun moment, vaig pensar que això no era suficient i vaig decidir fer cursos sobre escriure relats i poesia.

El que he anat entenent després de tot això és que m’interessa fer-me preguntes. Vull investigar, donar forma a les meves idees, estructurar-les de manera que altres persones puguin rebre-les i transformar-me durant tot el procés. El 2022 em van donar la beca del Fòrum Fotogràfic de Can Basté pel projecte Construir desde adentro i el 2024 es va presentar l’exposició. També vaig ser finalista de Baffest 2024 amb aquest mateix projecte.