Camins de Ronda

Camins de ronda proposa un recorregut per la diversitat de paisatges i maneres de viure d’uns senders que uneixen tota la costa catalana. La mostra convida els visitants a conèixer de prop les persones que transiten per aquests senders -ja sigui la població local que en fa ús com els visitants que en gaudeixen- i a acostar-se a la riquesa d’entorns i sensacions que evoquen és una invitació a conèixer la vessant humana d’uns camins que s’han convertit en un dels elements d’identitat del país.

L'exposició recrea i posa en valor la diversitat paisatgística i social de la xarxa de senders que ressegueix la costa catalana a partir d’un guió elaborat pel geògraf i fotògraf Rafael López-Monné (Tarragona, 1964).

L'expressió fer la ronda significava antigament l’acció de recórrer els carrers d’una població o els diferents departaments d’una fortificació per procurar impedir els atacs i mantenir-hi l’ordre. En origen, s’anomenaven camins de ronda els que recorrien l’interior de la muralla d’una vila, però més endavant també es va utilitzar aquest terme per als camins que eren per vigilar la costa i el mar. Aquests darrers ens regalen bonics paisatges i un patrimoni del nostre litoral ple d’història, i ens permeten esbrinar-ne els secrets tot caminant sense presses.

Àmbits expositius

L’exposició inclou cinc àmbits a través dels quals repassa l’origen dels camins de ronda com a espais necessaris d’accés al mar i als recursos naturals com a font de riquesa, l’aprofitament com a línia costanera de protecció d’estranys i perills procedents del mar, i descriu el caràcter públic i comunitari d’aquests senders de costa -malgrat alguns episodis de privatització llargament denunciats pels usuaris-, via d’entrada de mercaderies i de contraban, però també punt de trobada amb la natura i el paisatge arran de mar.

ÀMBIT 1 Introducció

Catalunya és, fonamentalment, un país litoral. Per mar van arribar els grecs a Empúries i també els fenicis, que fins i tot navegaven aigües amunt pel gran riu d’Iberia. L’idioma que parlem i bona part del que som va entrar pel port de Tàrraco. Després vindrien els dies de les grans drassanes de Barcelona, l’imperi català a la Mediterrània, el Consolat de Mar, el comerç amb Amèrica, les exportacions tèxtils, el comerç del vi i l’aiguardent, el turisme... Ha estat gràcies al mar que Catalunya, un país petit, s’ha obert al món.

ÀMBIT 2. Camins per rondar

Durant segles, els pobladors de la costa han dibuixat camins i senderes a prop del mar per aprofitar-ne els recursos, però també per vigilar els perills que arribaven de més enllà de l’horitzó. El nom de camins de ronda prové precisament d’aquesta funció de vigilància. Sovint es tracta de camins humils. Els camins importants procuraven apartar-se de la costa per evitar els perills i les dificultats.

ÀMBIT 3. Camins de treball

Els ports ben protegits amb espigons són molt recents. Durant segles, els pescadors varaven les barques damunt la platja. A l’Ametlla de Mar, per exemple, l’escassetat d’espai va obligar a buscar altres llocs, com ara l’estany del Gras, on s’arribava seguint el camí de ronda. A més, quan es navegava a vela i a força de braços, hi havia pescadors que triaven guardar la barca en indrets més a prop dels caladors que no pas al poble.

ÀMBIT 4. Camins de perill

La mar ha alimentat durant segles nombroses famílies de pescadors, però, de tant en tant, se’n cobra un preu terrible. Posen els pèls de punta els relats de les terribles tempestes sobtades que van enxampar els pescadors a la mar i com, sense motor, a vela i rems, maldaven per salvar la vida i retornar a l’empara del port. Tot això, mentre els seus familiars, horroritzats, contemplaven l’escena des de la costa. De dia o de nit, amb fanals i torxes, la gent del poble resseguia els camins de ronda buscant supervivents.

ÀMBIT 5. Camins de paisatge

«Eren molts els dies que, de tan embriagat de llum, s’oblidava de menjar». Josep Pla explica que el pintor Francesc Gimeno passejava per les cales de Begur, Fornells, sa Tuna, les Medes... buscant la llum que ell associava a l’eternitat, a l’infinit. Ell i altres artistes com ara Josep Mascort o Joaquim Mir, i el mateix Pla, van anar construint una nova visió estètica i emocional dels espais costaners que durant segles havien estat percebuts com a caòtics i lletjos. El paisatge no existia, aquests artistes el van inventar.

Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és llicenciat amb grau en Geografia i Història per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV). Ha realitzat cursos de doctorat, suficiència investigadora i màster en Geografia Humana per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També és Postgrau en Estratègies de desenvolupament rural a la Mediterrània per la Universitat de Lleida (UdL). La seva tesi de llicenciatura es va centrar en l'estudi del senderisme com a fenomen social i turístic (Senderisme, camins i Senyals, Arola Editors 1999). És coautor, juntament amb Xavier Campillo, de la publicació El llibre dels Camins (Arola Editors 2010). Ha publicat més d'una desena de guies d'excursions i dirigeix la col·lecció De ferradura. Guies per a caminants curiosos, d'Arola Editors. És responsable de la direcció dels projectes de creació de la xarxa de camins a la comarca del Priorat i a Tarragona. És expert de l'ANEP per a l'avaluació de projectes. Ha coordinat el Manual de senyalització de camins i itineraris de la Generalitat de Catalunya. Actualment combina els treballs com a consultor especialitzat en turisme rural i senderisme amb les de fotògraf, redactor i professor associat de la Facultat de Turisme i Geografia de la URV.

La Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana és una xarxa d’equipaments orientats a la gestió del patrimoni marítim que comparteixen els objectius de fomentar la cultura i el patrimoni marítims tant entre la població en general com en l’entorn escolar, impulsar la recerca sobre temes vinculats a la cultura i el patrimoni marítims en totes les seves manifestacions tant materials com immaterials, promoure els museus com a centres dinamitzadors del patrimoni cultural marítim i cooperar en la realització d’activitats de difusió, de formació i de debat. La Xarxa potencia també l’intercanvi d’experiències i coneixements entre els seus membres, promou la formació i el reciclatge del personal dels museus, i impulsa la col·laboració amb la Universitat i els centres de recerca. Creada l’any 2006, és hereva de l’Associació de Museus Marítims de la Costa Catalana que, sota el nom de «La Mar de Museus», es va constituir el mes de febrer de 1999.